Us ho juro.
Si no estaven a un pam, devien estar a un pam i mig.
Va ser l’hòstia!
I hi eren tots dos, eh?
Sí, sí, la Tona Gafarot
La folk singer de Llambilles.
I el Toni Molina
El timbaler major de la Bisbal.
Sí senyor, la cara A i la cara B de la sonoritat boscana i rural de les Gavarres.
Una fusió atòmica.
Esplèndida.
Emocionant.
Dos artistes D-E-S-C-O-M-U-N-A-L-S.
Uau!
al·lucinats.
Perquè els teníem a davant dels nassos.
Ei! Que baixin Déu i Cristo i sa mare i em fulminin amb un puto llamp de 100.000 volts
si us menteixo.
…
...
...
Ho veieu?
No m’ha fulminat ningú, ergo, no menteixo…
El que us deia… que la Tona i en Toni ens van regalar un recital en directe.
Que sé jo… durant una hora i vint minuts ben bons.
Quina bogeria, tu.
Una actuació estratosfèrica.
O com diria un prohom noucentista: acollonant!
Què dius? Que què fèiem nosaltres?
Doncs mira... Estàvem escarxofats en un sofà, al davant d’ells, enfundats amb la
mascareta reglamentària.
I uns ulls oberts com plats.
I unes orelles esbatanades com el túnel del Cadí.
Tots dos xalant en coloraines.
Aplaudint com animals.
I ells, au!, allà fotent-li.
Immutables.
Molt i molt pro.
Asseguts en uns tamborets, que no sé jo si eren tan flonjos com els coixins del sofà.
I que no paraven.
Una cançó rere l’altra.
Amb una energia, un bon rotllo i un I’ve got a feeling, que qualsevol diria que no els
emprenyava gens tenir dos desconeguts a quatre passes.
Jo no sé vosaltres...
És que... Imagineu-vos que sou músics i us tanquen en una habitació a tocar al davant
de dos paios que no coneixeu de res...
Sembla l’argument de Saw III, oi?
Jo és que em conec...
M’hauria quedat afònic
O m’hauria vingut un atac i mig de pànic.
O ho hauria patit tot al mateix temps...
Però ells dos?
Res!
Res de res!
De tranquis tota l’estona.
Com si fessin això cada dia, abans d’esmorzar, dinar i sopar.
Flipant, no?
Tot això que ara us explico, ens va passar el vespre del 6 de gener de 2022.
A on?
A dins d’un dels gloriosos estudis de Music Lan.
Nota: pels qui no ho sapigueu que són, aquí
trobareu la
història d’aquest supercal·lifragilístic laboratori del so empordanès). Fi de la nota.
I espereu-vos, que no he acabat, perquè mentre aquest fet prodigiós feia retrunyir
aquelles parets mítiques...
...Tatxan!
Tota la gent que volia...
...PODIA SEGUIR EL CONCERT DES DE CASA.
Sí, sí, tal com ho llegiu.
Gràcies al bon ofici de la gent de The Jump Productions
i d’Atelier, Marketing &Events
O, per dir-ho diferent, gràcies al bon ofici d’en Pedro
i la Noemí
, que, des de finals del 2020, impulsen
actuacions d’aquest tipus a través de La Sala Online
I en tota aquesta aventura cibernètica, els acompanya el gran Jordi Solé Clariana
, un enginyer de so discret, creatiu i
perfeccionista que, des de fa anys, ha convertit les sales d’Avinyonet en història viva
del pop-rock contemporani.
Gràcies a aquest tercet, els fans, els amics, els coneguts i els saludats de la Tona i en
Toni van poder veure el concert en directe.
Des d’on fos.
Des de Singapur o des de Llambilles, tal li fot.
Només havien de tenir una bona connexió a la xarxa.
Vosaltres em direu:
“Aquest format de concert, tan poc presencial, és sorprenent. I força nou”.
I teniu raó.
És un bon invent.
Mireu: Als músics, els serveix per participar en una experiència inèdita i, de passada,
esquivar les restriccions a què els ha abocat la pandèmia dels nassos.
Al mateix temps, els permet gaudir del suport econòmic del públic virtual, que els pot
compensar a través del sistema de taquilla inversa.
Que això de gratar-nos la butxaca, ja toca, no?
Ja n’hi ha prou de demanar als músics i als cantants que actuïn per la galta.
Sense les seves veus, sense el seu art, sense cançons, sense discos, el nostre món seria
infinitament més trist.
Molt més gris.
Molt més mediocre.
Molt menys habitable.
I d’això, ens n’oblidem amb molta facilitat.
I massa sovint.
Per això, iniciatives com les de La Sala Online, ens posen al nostre lloc.
Ens permeten valorar el talent musical del país.
I ens permet descobrir, en temps real, com interactuen els artistes i els seus seguidors.
En el nostre cas, mentre la Tona i en Toni anaven versionant cançons dels noranta,
vosaltres els podíeu dir cosetes a través d’un xat.
Els podíeu enviar missatges amb emoticones txorres.
O bombardejar-los amb peticions.
Això és el que va fer, per exemple, la Sue Houghton.
Els demanava la “Valerie”, d’Amy Winehouse.
I el “Cant get you out of my head”, de Kylie Minogue.
I el “Get the party started” de Pink.
I jo què carai sé…
Era un no parar, la Sue.
Un give it to me, give it to me.
I quina responsabilitat pels músics, no?
Quin vertigen.
Puf!
Vaig pensar que, per sort, per sort, a un escriptor mai no li passarà mai res semblant.
No m’imagino a cap escriptor tancat en una habitació, armat amb un bloc i un boli,
enfocat amb càmeres, mentre des del món exterior li demanen:
“Ei, nano! Escriu-me un poema a la Salvat-Papasseit”.
“Fes-me un conte tipus Ray Bradbury”.
“Vinga, va, fote’m el primer capítol d’una novel·la en plan J.G. Ballard”.
Tremendo, oi?
Per sort, la Tona i en Toni estan avesats a reptes.
Són com un tot terreny empeltat de navalla multiús.
Poden sortejar qualsevol demanda que els arribi de l’espai exterior.
Perquè tenen unes taules de l’alçada de l’Empire State.
I uns recursos que ja els voldria jo.
Com la veu espectacular de la Tona.
Que et deixa amb un pam de boca badada.
Ein?
Et quedes com, ostres!...
Baves i més baves avall.
Quina veu!
Té més matisos, més accents i més colors que un fotograma d’una pel·li de Pixar.
Ens va deixar impressionar al quadrat.
Què dic, al quadrat? Al cub!
I després resulta que es guanya la vida fent havaneres.
És una de les frontwomen de Les Anxovetes , un
combo femení d’havaneristes.
Quines coses, eh?
Jo, d’havaneres, no en tinc ni flowers.
Però si m’ho demaneu, us diré que la Tona canta súper.
I que és molt bona comunicadora.
Com ho demostra entre cançó i cançó.
Amb comentaris interessants i divertits.
Ep! I en Toni també en deixa anar, que consti.
Estan molt ben conjuntats, sí.
Tant en els diàlegs musicals, com en els verbals.
Ell, això sí, té molta més xerrera que la seva companya.
Si la bateria no li hagués xuclat l’ànima, potser podria haver fet carrera com a
monologuista.
Però, ara i aquí, es limita a ser l’acompanyant de la Tona (que es diu de pressa).
Pim, Pam! Pim, Pam!
Fa anar les escombretes.
Skatapamba!
Entra quan ha d’entrar.
Crash! Tump! Crash!
Marca els canvis de tempo.
I al tanto, eh?, perquè està tocant una mini bateria.
Mini.
D’acord, és més grossa que les que fa servir el Pascal Comelade.
Però si arriba a dur la bona, ehem!, hauríem hagut d’instal·lar el sofà al passadís.
Perquè l’actuació no té lloc a l’estudi gros de Music Lan.
L’estan fent en un altre espai que deu fer...
Aviam... Potser... Sí, deu ser el triple de gran que el famós cambrot dels germans Marx.
No és l’escenari del Madison Square Garden, d’acord, però hi caben (amb comoditat):
1) una taula de mescles llegendària
2) una taula de so potser no tan llegendària
3) el sofà (amb la Carme i jo, en perpetu d’embadocament perpetu)
4) una pantalla d’ordinador
5) un monitor petit de tele (on veiem en Pedro i la Noemí, que són a l’habitació
del costat)
6) Una càmera televisiva que enfoca cap a 7, 8, 9, 10 i 11.
7) la Tona
8) la guitarra de la Tona
9) en Toni
10) la bateria redux
11) els micros
12) el currículum d’en Toni (que és tan llarg com la muralla xinesa. Ha tocat gairebé
amb tothom. Fins i tot, ha tocat amb el 13!)
13) En Jordi Solé Clariana (sempre amatent, amb els vuit sentits a punt, vigilant que
tot funcioni com una seda).
I en aquest espai tan ben aprofitat, els músics, en Jordi Solé i nosaltres, everybody,
escoltem les cançons a través d’uns auriculars enormes.
Uns cascos que semblen trets d’una pel·li sobre el Watergate.
A mi, em cauen cap endavant força sovint.
Com que estic embadocat, ni me n’adono.
I la Carme me’ls posa bé, perquè tinc una motricitat fina digna de Pepe Gotera y Otilio.
El que no sap -i jo no li puc dir, perquè els micros ho pesquen tot-, que si me’ls poso
rectes, em queden les orelles planxades.
Al marge d’aquest fet anecdòtic, estar escarxofat en aquell sofà és la glòria.
Un regal de Reis inesperat.
Insòlit.
Fantabulós.
Les interpretacions de “Ironic”, d’Alanis Morrisette, o de “Talkin bout the Revolution,
de Tracy Chapman?
De nota.
Xalem com iguanodonts endorfinats quan ataquen “Barbie girl”, d’Aqua.
(i aquí penso que en Toni hauria de fer més cors i falsets, que jo l’aprofitaria més).
I és clar, quan ens cauen del tot els elàstics, és amb dues peces compostes per la Tona.
“Adela” i “Alba sísmica”.
Aquí, la cantant ens acosta a històries íntimes i amb desitjos de canvi.
Ho fa amb unes lletres molt ben treballades i unes inflexions de veu que són molt
diferents de quan interpreta versions alienes.
El concert, hi insisteixo, els surt megarodó.
Després del xou, a prop de la cuineta dels estudis, muntem tots plegats una tertúlia
improvisada, molt agradable i cordial.
Quan pleguem veles, amb la Carme encara no ens ho acabem de creure.
Ens en tornem exultants cap a casa.
El termòmetre del cotxe ens diu que a fora glaça.
Al fred, que el bombin!
L’escalf que ens emportem de Music Lan ens durarà uns quants dies.
Podeu recuperar aquest concert al canal de Youtube de La Sala Online, o directament a
aquest enllaç