Fa temps que segueixo els concerts de la-sala.online des del sofà de casa. Des que van fer el primer concert pel confinament i pel concurs de covers de fa un any. Quan em van explicar la proposta dels concerts en streaming els dijous no em podria haver semblat millor idea: En Pere (The Jump Productions) a la càmera, la Noemí (Atelier Esdeveniments) organitzant-ho tot i cuidant cada detall... i el so i l’espai de Musiclan amb en Jordi Solé al capdavant. Només podia sortir bé, tenen tot el que cal.
Funciona així: cada dijous a les 21h un artista de proximitat fa un concert en directe i es retransmet per Youtube i Twitch però el millor de tot és que el públic pot interactuar amb els artistes a temps real! Fins i tot es poden fer peticions del setlist o col·laborar mitjançant la taquilla inversa. El concert queda gravat i penjat al Youtube de la-sala.online o sigui que pels músics també és un material de gran qualitat (so i imatge) a l’hora de promocionar-se.
Quan em van convidar a Musiclan vaig dir que sí sense pensar-ho, però vaig demanar si podria ser amb alguna proposta amb guitarra... i qui millor que l’Albert Serrano? des que tocava al Jem Casey’s o amb The Gruixuts ens coneixem! Feia molt que no coincidíem i des que havia tornat de les Canàries encara no ens havíem vist. La Naiara no la coneixia, ja és d’una nova generació, però la vaig espiar per les xarxes socials i apuntava maneres.
En Jordi m’acompanyava, vam deixar la Lídia a casa els avis a Borrassà i vam arribar a Musiclan súper ràpid pel camí vell que va a Avinyonet de Puigventós són 5 minuts! ...Quants cops l’hauré fet caminant o amb la bici? En arribar em va fer especial il·lusió poder saludar els pares d’en Joan Trayter, recordant que ja feia 20 anys que ens va deixar.
Flashbacks de cada vegada que havia estat a Musiclan: l’emoció del primer cop que vaig posar els peus a l’estudi l’any 1999, espiar per la finestra, les classes de guitarra “pel morro”, la barbacoa a la piscina, escoltes de temes/discos, assistir a les gravacions, la llista interminable dels discos que s’han gravat allà, repetir i repetir solos que no surten, nits de billar... la màgia de l’estudi! I encara que ara feia anys que no hi anava quan vaig entrar per la porta em vaig tornar a sentir com a “casa”.
Vam entrar a l’estudi Canigó saludant com podíem mentre els músics i tècnic feien les proves de so. Primer em pensava que anirien a duet acústic la Naiara i l’Albert Serrano però després s’hi va afegir en Jordi Cristau, amb qui també tinc cent batalletes per explicar però ja farem un post un altre dia no? Tenien competència... partit del Barça... Oh no! però no passa res! que les actuacions queden penjades al Youtube i tothom les pot mirar quan vulgui!
Faltaven 10 minuts, cascos, sofà, llibreta i boli per si de cas! i vaig veure una nena, “però si és la Candela!” quina il·lusió veure-la de nou i que gran s’ha fet! En Pere i la Noemí atabalats per tenir-ho tot a punt, quatre paraules amb l’Albert i... compte enrere... 2 minuts! en Solé menjant (hi ha coses que no canvien), la Naiara amb el somriure inesborrable i aquells nervis tan guays d’abans de començar el bolo. Vaig pensar: “I aquest micro que sembla una pilota de golf?”
Per escalfar motors “Every breath you take” amb un inici suau i la intensitat que pujava, dinàmiques molt ben controlades. La Naiara amb el somriure d’orella a orella va presentar als músics, es va presentar ella i va encetar “El Barco” de Karol G., una de les seves apostes segures que també podeu trobar al seu canal de Youtube. La Naiara evitava mirar directament a càmera però hi havia molta complicitat entre els músics, cap al tècnic, cap a nosaltres...
La veritat és que impressiona bastant estar tan a prop dels artistes, i us ho diu una experta en primeres files hehe però allà vaig sentir com si només toquessin per nosaltres. M’encantava anar-me posant i traient els cascos, notar la veu i guitarra despullades per una banda i la mescla del mestre Solé i el piano per l’altra. Amb “El Sol no regresa” dedicat a l’àvia vaig veure que la Naiara ja havia perdut els nervis inicials pel camí i li quadra molt bé amb la veu que té.
Dedicatòria pels amics: “Tren huracán” de la Raíz, jo no la coneixia però em va agradar molt com va transmetre la lletra. Després un #TBT amb “Hopelessly devoted” de Grease, pot ser perquè ara faran el musical a Barcelona.
Oh com m’encanta com els va quedar “Valerie” de l’Amy Winehouse!
La pantalla lateral del directe treia fum, saltaven els missatges! emoticones de cors, cares de felicitat i missatges preciosos de recolzament a la nova proposta altempordanesa. Pendent de mil coses la Naiara no els podia seguir ni llegir tots.
Propines, peticions i més carones amb els ulls en forma de cor.
La Naiara va dedicar “Nunca estoy” al seu pare allà present i vaig veure com els brillaven els ulls! Es veu que va difondre un vídeo per promocionar-la i que gràcies a això està on està. Jo no escolto C. Tangana i he escoltat el tema després i m’agrada molt més la versió que fa la Naiara: immeeeeeeeeeeeensa tot i ser tan petitona.
Però d’on surt aquesta maduresa i aquesta veu! 18 anys, carai carai. Arribaràs molt lluny!
Durant el mix de The Beatles amb “Yesterday” i “Let it be”, em costava no cantar! Tenia por que la meva veu entrés pel micro! hehe per cert! l’Albert i en Cristau canten súper bé i vaig pensar que podrien fer-li els coros però dijous no ho van fer.
A més a més de les versions la Naiara també va presentar tres temes propis: “Noches de verano” (dedicat a un desamor) y “Extraños desconocidos” (que va dedicar als pares i germà). En comptes de fer-los en el mateix format en directe amb els músics els va fer cantant sobre una base gravada disparada per en Solé. La primera més flamenquilla i la segona més dance, quines ganes de ballar! Després explicaria que els presentava en primícia perquè la gent es vagi acostumant al seu so i estil. En Jordi Cristau a la producció és un èxit assegurat, sap què fa falta a cada tema, treu la seva vareta i fa màgia, vestit perfecte. En Cristau té l’experiència, rodatge i l’actualitat musical del país sencer a la motxilla. El seny i els consells de l’experiència...
Per cert! Apunteu el consell d’en Cristau per quan presenteu una cançó de desamor: “No hacen falta TANTOS detalles”.
Van tornar els músics i van fer “No puedo vivir sin ti”, un dels típics temes en grups de covers però també li van saber donar el seu toc personal. I quan la Naiara estava a la seva salsa començava a ser hora d’anar acabant... Mare meva! Quina dolçor i tristesa va transmetre amb la “Nana triste” (Natalia Lacunza i Guitarricadelafuente) només a veu i piano, el moment llagrimeta de la nit eh! Ja duien més d’una hora de concert i la Naiara no tenia ganes de plegar, encara van sonar “Somewhere over the Rainbow” en toc reggae (podeu veure un vídeo al Youtube gravat a la sala gran de Musiclan). Una de les sorpreses de la nit va ser “The Climb” de la Hannah Montana, es veu que la Naiara va créixer amb aquesta cançó de la Miley i per això la vol fer, li queda molt bé.
Va tornar a quedar-se sola per fer el tercer tema propi, “Recuérdame” en primícia (perquè encara no està ni acabada). I per acabar “por qué te vas” de la Jeannette que em sorprèn en el repertori però que van saber-li donar la volta i fer-la actual.
Un repertori eclèctic i per totes les edats, cosa que trobo molt bé a l’hora d’anar guanyant-se el públic i guiar-lo cap al seu terreny. Les bones cançons són les que expliquen coses i el setlist que va sonar dijous queda com una petita col·lecció d'històries lligades pel fil conductor de la veu de la Naiara i el seu magnetisme.
Després de la maternitat i de la pandèmia m’està costant una mica anar de concerts i reconec que aquests últims 5 anys em falta rodatge. Aquesta ha estat la millor manera de reprendre-ho. Justament aquí, a Musiclan, és on vaig començar a somiar que TOT era possible i si miro enrere veig que hem superat expectatives, i no només jo, sinó TOTS. Espero que la Naiara també apunti molt alt i que d’aquí 20 anys quan miri enrere tingui aquesta gran sensació de que tots els somnis complerts hauran començat així...
