Diuen els components de Megmao que van formar el grup sense cap altra pretensió que passar-s´ho bé i transmetre emocions. I fan bé d'insistir-hi. Perquè en un món que cada dia avança més de pressa i on sembla que l'objectiu últim de tot artista hagi de ser inventar-se la sopa d'all, és d'agrair que algú ens vingui a recordar que la música és –o hauria de ser- justament això. Gaudir, emocionar i, molt important, compartir.
Els de Vilanova i la Geltrú no han vingut a demostrar res, encara menys a fer rajar rius de tinta, sinó justament a reivindicar l'art com a últim refugi contra el soroll i la immediatesa.
Al capdavant del projecte hi trobem a Jordi Megmao, veterà de formacions com els encara reivindicables Bongo Experience. L'acompanyen en aquesta aventura músics amb trajectòries igualment notables com l'harmonicista Xiscu Rubio (La Golden, Noctämbuls), amb qui va actuar amb format de duet la nit de Dijous Sant als estudis Music Lan d' Avinyonet de Puigventós, en el marc dels concerts emesos via streaming que promou setmanalment La Sala Online.
Les harmòniques d'en Xiscu Rubio
Maletí original Fender
L' entorn idíl·lic de l'Alt Empordà, un dels estudis de gravació més reconeguts del país, i una banda que tot just comença a caminar però ja promet oferir grans alegries a curt termini.
A falta de composicions originals –el grup es va formar encara no fa ni tres mesos-, van optar per un repertori de versions molt ben triades que, d'alguna manera, van assenyalar les coordenades per on podria transitar el repertori propi en el qual Megmao ja ha començat a pensar. Tota una bateria de perles a cavall del country, el folk, el blues i el rock més orgànic, on no hi van faltar alguns clàssics de tota la vida però on van abundar les joies ocultes i els tresors a descobrir. I va ser justament aquest fet, el d'obviar els títols més evidents per oferir al respectable una experiència diferent i singular, un dels grans encerts de la seva actuació.
Va ser tota una declaració de principis obrir el concert amb la preciosa "Cover Me" de Jason Isbell i amb una pantanosa revisió de "Blackbird Song", original de Lee DeWyze on la veu de Megmao va assolir registres propis d'un Eddie Vedder o un Chris Cornell, mentre l'harmònica de Rubio traçava hipnòtics paisatges desèrtics. A partir d'aquí, el repertori va alternar despullades lectures de peces com "Love & Hate"; (Michael Kiwanuka) o "Heaven" (Depeche Mode), amb rigoroses cites a The White Buffalo ("Oh Darling, What Have I Done") o Whiskey Myers ("Stone").
Menció a part va valer la seva estripada i visceral adaptació del "Freedom" de Beyoncé. Per tractar-se d'un tema a priori distant del registre dels vilanovins, però sobretot per la forma com aquests el van traslladar fins al seu terreny des d'un format tan minimalista com eficient.
"Destrossem les cançons per tornar-les a construir després", va declarar Megmao arribat aquest punt. I, potser sense saber-ho, acabava d'explicar en què consisteix el noble ofici de fer versions.
Una vegada més, la música vindria a ser aquesta mena de coses.
L'Oriol amb el vi homònim de Vinyes dels Aspres